Al Jardí amb… Juan Rodenas

 

L’amor…beneïda bogeria!”

I segueixo envoltada de persones que admiro, a les quals voldria assemblar-me, encara que fos només subtilment, per sobre… Juan Rodenas té aquella habilitat d’enlluarnar-me amb la seva ironia, paraules vestides amb un sarcasme molt seu que atrapa, expressions derrotistes es transformen en la seva versió més optimista, més romàntica. I és que aquest metge, professor, historiador, pintor i escriptor amb una dotzena de llibres publicats, mostra el seu costat més romàntic en el seu darrer llibre “Notas de amor para un pequeño libro”. Parla d’amor amb tots els seus sentits i formes passant per les seves mundanitats, calidesa i melodia… Notes d’escriptura poètica entrellaçades amb una harmonia musical que convida al lector a gaudir d’aquestes confessions, d’un esbós amb compàs íntim, lleugerament caòtic amb l’esperit que el caracteritza, sincer amb pinzellades filosòfiques sense pretensions ni lloances… No, ell no les necessita…

Notes d’amor… Per què perdem tant el temps en lloc d’estimar-nos més?

Et refereixes a les desavinençes? Aquestes, entre dos que s’estimen, s’han de llençar per la finestra. Però també hi han aquelles parelles que s’estimulen, i així es mantenen, generant controvèrsia. El millor seria instal·lar el cor en la soledat de la parella, on hi trobem l’aixopluc. Aquesta entelèquia, anomenada felicitat, és molt fràgil.

Doctor, l’amor és un estat patològic psicofísic?

L’amor… beneïda bogeria! Sí, però no és un estat psicòtic. És possible que l’enamorat tingui endorfines en el seu àmbit humoral, però la felicitat és una altra història que no s’ha de cercar, sinó trobar en un mateix: és una actitud. Si fem el contrari el desamor es converteix en un síndrome d’abstinència que porta a l’abandonament. És millor lluitar a diari entre la raó i el sentiment. Una cosa és estar enamorat i una altra és ser tonto… però diuen que només aquests són els feliços: els tontos.

Quin és el darrer llibre que t’ha enamorat?

A aquestes alçades intento veure les coses des d’una certa distància, per evitar prendre mal… però comparteixo amors amb molts escriptors. En aquest sentit sóc promiscu, encara que només m’entenc amb aquells que diuen alguna cosa: Azorín, Baroja, Delibes, Umbral, John Cheever, Raymond Carver o Philip Roth, Quim Monzó, Ana María Matute, Montserrat Roig, Carmen Martín Gaite, Josefina Aldecoa… hauríem de llegir més a les dones, perquè enamoren. Un llibre que he llegit recentment i és una delícia “Una lectora nada común” d’ Alan Bennet, que serveix a qui vulgui escriure.

Quin superpoder t’agradaria tenir?

Un superpoder de petits herois mortals? No, no hi tinc cap interès, ni vull anar més enllà de la vida que em toca: em conformo amb la perseverància, voldria se una bona persona, encara que segur que això és incompatible amb viure molts anys.

Amb quin personatge literari t’identifiques?

Amb l’Antonieta la fantàstica, el personatge de Borita Casas. De petit, quan la meva mare parlava de mi deia: “Aquest xiquet, de major, serà oficial de tot i mestre de res.” I jo, obedient, li he fet cas. Malgrat no haver arribat mai enlloc ho he passat bé i m’he divertit…

Una declaració d’amor…

En el meu cas, concretament: Només et necessito a tu, (…). No necessito camins per recórrer…i una dedicatòria: A tu, amb qui vull envellir…

Sandra Palau