Al Jardí amb… Pere Molina

 

“Avui m’ha agafat la vena sincera, noia”

 

Sempre és un plaer envoltar-se de gent apassionada…Avui l’excusa és el llibre “Els terrors nostres de cada dia” de Jordi Hernández. Pere Molina, actor de doblatge, teatre, cinema i televisió transmet aquesta passió en cada gest mentre s’aboca de ple accentuant l’expressió de totes les paraules… Em parla dels seus “terrors”, vestits d’ironia, és clar, i engalanats amb un ritme gamberro que m’enamora… Entre pàgina i pàgina em convida, a més a més, a descobrir l’humor que amaguen els terrorífics relats.

Què t’ha captivat d’aquests “terrors”? A qui el recomanaries?

La seva quotidianitat gamberra i supressiva a través de personatges Frikis m’ha enganxat força. L’he trobat un excel·lent principi per algú que, com el Jordi, s’ha llançat a la piscina literària. Olé, tú!

A qualsevol persona amb sentit de la ironia i que em caigués be…

Algun terror que vulguis confessar?

Aquell que em produeix la pertinaç estupidesa humana en totes les seves versions. Em sona que més d’un ja ha escrit al respecte.

Teatre, televisió, cinema, doblatge… Com definiries la màgia de la teva professió?

Són totes activitats creatives. El repte de enfrontar-se a un escenari buit i a la penombra de la platea, a una càmera quan es diu “acció!” o a un micròfon quan s’encén la llum vermella… deixa sempre un regust màgic. I quan es fa bé, molt bé o extraordinàriament bé, que també passa, aquesta màgia ens envolta i ens enriquim tots.

Què sents quan algú amb qui parles per primer cop et reconeix la veu?

Res d’especial diria, però no és del tot cert. Hi ha hagut anècdotes simpàtiques com quan en un sopar de celebració una noia, en sentir-me fent algun comentari, es va a posar a cridar: “¡¡es él, es él, es él!!”, sense cap més explicació, causant la estupefacció de la taula que em mirava desconcertada com dient: “¿Él?” Però qui és aquest paio? Per un segon em vaig sentir com el fill secret d’algú famós i se’m van escalfar un xic les galtes.

La veu m’ha delatat sovint en els moments més inoportuns. Quan era a escola, el mestre la reconeixia sempre d’entre les altres i era el primer a castigar o a atonyinar –sí, sí, aleshores s’estilava-, seria també aleshores quan vaig començar a aprendre a abaixar la veu i a conrear la mirada.

Quan algú en fa esmena em ve al cap aquesta anècdota, encara que de seguida passem a parlar de què li sona la meva veu.

Quin dels teus personatges t’ha marcat més?

Sens dubte el Quim del Cor de la Ciutat. M’he adonat amb el temps que el lampista va ser un personatge molt apreciat per l’audiència perquè m’ho ha fet palès moltes vegades.

A nivell personal, se’m va revelar la grandíssima influencia que exerceixen els mitjans audiovisuals i el seu discurs en la vida de tots.

El més dur de la teva professió és…

Per cadascú serà una cosa, per a mi, modular la tensió suficient per fer el treball més honest possible.

Si tinguessis més temps el dedicaries a…

Mira, depèn de com, tinc bastant de temps i el dedico a no fotre res. Avui m’ha agafat la vena sincera, noia.

Quin superpoder t’agradaria tenir?

El de la “i                t.” (?)   ;-))

Quina és aquella paraula que no et cansaries de llegir?

Cassiopéa, murri, esmaperdut, bufacaldos, llúdriga, enciamada, verema, capcot, turó, pixapins, esfilagarsat, tanoca, adroguer, tomàtiga, tòtil, supercalifragilisticoespialidoso. ;-)))

Qualsevol, si està ben lligada a la següent, i a la següent i així…

El teu lloc ideal per llegir és…

Al llit amb la meva dona, un matí solejat feiner cap a allà les onze, fent el gandul, després d’haver esmorzat amb gana i el finestral obert al jardí des-d’on es veuen els ànecs nedant al llac que acarona salzes antics, vigilants de l’immens camp de prat i vinya que rodeja la nostra confortable mansió super sostenible i híper connectada 5.0, amb Segways per quan no volem muntar a cavall ni anar a córrer, i amb el Tesla a la porta per anar a comprar el pa. Això, però, només si tenim ganes de sortir del llit, és clar. Deixem-ho ben entès.

Literari, no? ;-)))

Sandra Palau